Entrevista a Cesc Casadesús

“És important que a la programació d’un festival com el Grec hi hagi espectacles on s’incorporin persones amb diferents capacitats”

 

Formes part d’Apropa Cultura des dels inicis del programa, quan eres director del Mercat de les Flors. Com has viscut aquests 15 anys d’Apropa?

Quan dius 15 anys fa una mica de mal i tot, però és molt bonic veure com ha crescut això, és maco veure com s’ha anat estenent i creixent el programa, i com les persones que han treballat des del programa, han fet que això cada vegada tingués més presència. I em sento orgullós no per estar a l’inici, sinó perquè aquesta ciutat i aquest país tinguin un programa com aquest. És un exemple que moltes ciutats del món voldrien tenir. D’una forma molt artesanal, molt treballada, molt de picar pedra, ha anat aconseguint que es veiés que una part important del què fan els equipaments culturals és l’accessibilitat. Em sembla que és un orgull per nosaltres com a país, és molt rellevant. 

L’altra cosa és com pot créixer, si té els recursos que calen, si podria ampliar-se, si es podrien fer altres coses. Amb aquests programes no s’acaba mai, perquè estem tocant el moll de l’os de per què serveix la cultura. Em sembla molt important que almenys aquest programa funcioni i que es puguin desenvolupar altres àrees i línies. 

 

El Festival Grec ha fet una aposta clara per Apropa Cultura. Com ha sigut l’evolució de la participació del Festival al programa?

Des del Festival Grec és una mica més complicat, no sé si l’aposta és clara. Un festival és per definició un lloc de molt d’estrès, no sé si és el lloc per un programa com Apropa Cultura. En qualsevol cas, obrim les portes, però no podem fer el mateix que es fa des d’un equipament. Per mi el valor d’Apropa Cultura és el cuidar les coses, el treball amb atenció, amb els intermediaris, el treball amb els diferents agents i col·lectius i això, en un festival és molt difícil. 

El que fem com a festival és obrir la porta a l’accés i l’altra cosa que per mi ha estat important des del principi, no tant des de la vessant d’accés, sinó des de la vessant d’exemple, ha estat portar produccions que tinguin un component important d’accessibilitat. Igual que portem espectacles internacionals que són referents, també intentar portar espectacles internacionals que són referents des del punt de vista de l’accessibilitat. O produir nosaltres cada any i integrar-ho d’una forma normal a la programació. El què em sembla important és que a la programació d’un festival com el Grec hi hagi espectacles on s’incorporin persones amb diferents capacitats. Això em sembla que potser és l’aportació més gran que puc fer des del festival, més enllà de l’accés, d’un percentatge d’entrades, etc., que també, però que això funciona amb una dinàmica molt articulada. 

 

Ets dels primers programadors que ha parlat de diversitat sobre l’escenari, perquè és important per tu i quines experiències destacaries?

Treballar amb la diversitat vol un temps de construcció. Aquí hi ha dos models. El model de companyia convidada, que no és una cosa fàcil, costa trobar referents i no m’agrada portar coses a mitges. Si els trobo els porto, si no els trobo no els porto. 

Com aquest any per exemple, amb el cas del Hamlet, que era un espectacle que a mi em va emocionar profundament pel seu valor artístic. Per aquest valor em sembla important portar aquests referents que descobreixes pel món que, repeteixo, n’hi ha pocs. 

L’altre model és construir nosaltres una producció amb gent d’aquí, que ho hem fet. Per exemple, l’any passat que vam dedicar el Grec a l’Àfrica, vam produir un projecte de línia comunitària amb en Didier Ruiz, format per persones grans negres que havien viscut a Barcelona, escoltant les seves veus i les d’algunes persones que vivien al carrer. 

Si el projecte és bo i és interessant el portaré, si no, no ho faré per quotes. Com a festival, no vull fer el tick de ja tinc el projecte comunitari. Buscaré una cosa que sigui rellevant i que valgui la pena.  

 

Aquest any has programat Hamlet, què aporta aquest espectacle d’específic? 

Hamlet el vaig descobrir a un viatge que vaig fer a Perú, a Lima. Em va enamorar el projecte perquè vaig veure que realment trencava molts dels tòpics que tenia amb les persones amb síndrome de Down: que no tenien concentració, que no podien aprendre’s un text, que eren sempre dependents, etc. Trencava tòpics des d’una mirada no només artística, sinó també d’un profund coneixement de l’obra de Shakespeare, en el sentit que hi ha una direcció artística que té una mirada més enllà d’un projecte social. Això és el què em va interessar d’aquest espectacle. 

No vaig parar, amb la pandèmia pel mig, fins a convèncer altres socis de l’estat espanyol per portar-ho. De fet, la gira espanyola una mica és per culpa meva -si vols dir-ho així-, perquè vaig convèncer al Centro Dramático Nacional, les Palmes, Alacant, Galicia... han fet una gira molt maca per Espanya. Em feia por perquè l’havia vist abans de la pandèmia, amb dos anys de pandèmia, aquests nois potser no haurien pogut assajar, i no sabia com estaria l’obra. Però estava millor que abans. I va ser una experiència bonica. 

Aquelles coses que fan por eh! Que penses, Barcelona sabrà respondre a això? I crec que sí. Un dels altres objectius que em semblaven importants era portar a veure l’espectacle a nois i noies amb síndrome de Down que també tenen inquietuds artístiques i que van assistir-hi gràcies a Apropa. Espero que això signifiqui per ells també una petita llum, un canvi, un “jo puc fer-ho”. Aquests son les coses que com a festival crec que puc fer ara mateix. 

 

Com pronostiques que evolucionarà la inclusió i l’accessibilitat a la cultura?

De cara las programadors hi ha més sensibilitat, però continua sent necessari un programa com Apropa Cultura. Si no existís Apropa, no crec que pogués articular-se aquest tipus de programació. Crec que és necessari i ha de ser fort. Això és una llista de moltes coses que té un programador i si Apropa està allà i fa lobby, pressiona, vetlla i ho cuida, jo crec que tots estem molt contents i deixem que faci. Crec que continua sent necessari que s’articuli amb un programa específic, perquè és qui sap fer de mediador, és qui sap trobar els socis adequats, els col·lectius adequats. Gràcies a Apropa, és més fàcil per al programador de tirar endavant un programa com aquest en els seus equipaments. Perquè la sensibilitat hi és però a vegades falta el temps o el saber com fer-ho. 

 

Per acabar, quin seria el teu desig per la cultura inclusiva?

Per mi seria un desig per la cultura en general. La cultura entenc que és transformadora, per tant, no vull pensar que hi ha unes finalitats diferents per la cultura inclusiva que per les altres. Jo crec que la cultura ha de transformar a la societat i llavors tota la societat s’ha de fer més inclusiva, però ho desitjo per als col·lectius amb risc d’exclusió i també ho desitjo per la cultura en general, que formi part d’una transformació cap a una societat més oberta, més plural, més rica, més diversa, més equilibrada, en un sentit ampli.