Entrevista a Valentí Oviedo

"Nosaltres entenem la òpera com l’art total"

El Liceu és un equipament pioner en promoure iniciatives que afavoreixen la inclusió i l'accessibilitat. Des del 2015 forma part d'Apropa Cultura, com valores la participació d'aquests anys?

Que Apropa Cultura formi part del dia a dia d’una institució com el Liceu, en primer lloc contribueix a la millora de la pròpia institució. Que el Liceu estigui enllaçat amb tot d’associacions del tercer sector, amb tots els àmbits amb els que treballa Apropa Cultura, des de salut mental, persones amb discapacitat, fins a persones en situació d’exclusió, contribueix a la humanització plena del Liceu, amb la idea que volem de passar del Liceu de tots al liceu per a tothom.

Nosaltres entenem la òpera com l’art total, és una disciplina artística en què s’inclouen la resta de disciplines, des de la literatura, la filosofia, les arts plàstiques, la música, etc., i és una manera de fer accessible l’art total. És tant global que crec que és molt positiu que totes les persones que formen part dels col·lectius que es poden beneficiar de l’Apropa Cultura s’hi incorporin. Per tant, la participació a Apropa Cultura és una doble satisfacció.

Recentment s'ha estrenat la Gata Perduda, una òpera participativa cocreada amb els veïns del Raval. D'on neix la idea i com la dueu a terme?

La idea neix de la voluntat de veure de quina manera podem fer accessible el gènere de l’òpera. Nosaltres volíem, d’altra banda, connectar el Liceu amb el barri amb el que som veïns i amb el que, probablement, s’havien donat l’esquena durant 175 anys. El format d’òpera comunitària significa fer partícip a tot un barri, connectar-lo, implicar-lo, que sentís un sentiment de pertinença, que formés part de manera activa de la proposta operística i, per tant, que no només fos un actor passiu, que hagués significat anar a veure una òpera. I no només que hi participi, com passa en alguns projectes educatius que participen a l’escenari, sinó construir-la al barri. Això ens portava a que la metodologia de creació comunitària era ideal per poder fer allò que volíem, que era connectar el Liceu amb el barri a través de l’òpera.

Havíem de fer caure moltes barreres de coneixença, de percepcions oposades i s’havia de fer amb un projecte que fos de veritat. Per això també s’havia de canviar, modificar i transformar la organització interna. A través d’aquests processos comunitaris també aconseguíem aquest objectiu, creant, integrant i discutint, amb un teixit associatiu ja desenvolupat.

Un cop decidida l’eina que ens ajudarà a fer aquest treball en comú, ve el què volem fer:  una opera que parlés del raval, per tant des de la pròpia veu dels de la gent que viu al raval, sense estigmatitzar-ho sinó des del punt de vist a que ho veuen els veïns. Tothom parla del raval, tothom en té una opinió formada i s’atreveix a parlar-ne, però era el moment en què veïns i veïnes del raval se sentissin còmplices i se sentissin que formaven part d’aquesta opera cocreantla i sent-ne copartíceps.

Com ha estat la relació entre un equipament professional treballant amb tantes persones que no formen part de l’equipament? Quina és la importància dels mediadors en aquest procés?

El nostre equip és un equip professional, per tant primer has d’explicar la proposta. Des d’un punt de vista primer professional i després implicant-se des d’un punt de vista gairebé personal, ha funcionat força bé. Una de les claus de la metodologia de creació comunitària és implicar i incrementar el sentiment de pertinença. Si tot això no hagués estat prèviament ben treballat, és possible que la relació entre uns i uns altres hagués funcionat de manera diferent, ni millor ni pitjor. El què sí que sabem segur és que a través de l’explicació honesta, sincera del projecte i tenint quatre anys per endavant per desenvolupar-lo, vas millorant o vas treballant el què suposa un projecte d’aquestes característiques. Des de l’any 1 fins l’any 4 vas treballant fase a fase, entrant en un projecte d’aquestes característiques d’una manera molt orgànica. Si això s’hagués hagut de fer en un mes, no hagués funcionat bé. La gràcia d’aquests processos és anar-los treballant a poc a poc, anar solidificant una fase, anar-ne construint una altra, i així successivament fins arribar a l’últim any en què tocava fer l’últim esforç que era aixecar la producció aquí al teatre.

Quin ha estat el paper de la mediació en aquest procés?

Hi ha hagut mediadors en tot el procés, la coordinadora de l’àrea comunitària, l’Eva Garcia, la Irene Calvís, del Liceu Apropa, amb el conjunt d’associacions del Raval. És fonamental la figura de la Fundació Tot Raval, l’Òscar Esteban, que anava veient les diferents associacions i, a mesura que anàvem avançant trobem persones claus com la Cristina Colomer i moltes altres persones que feien d’enllaç per poder construir la relació entre el barri i el teatre.

El Liceu pot, a través de la seva missió, funcionar com a palanca d’allò ja existent. Vam tenir la sort que el barri del Raval és un barri molt organitzat des del punt de vista associatiu, molt estructurat i era relativament fàcil -dins la complexitat- poder construir amb entitats ja consolidades i avesades a treballar d’aquesta manera. Per tant, cadascuna d’aquestes 72 associacions que han format part d’una manera o altra del projecte, han funcionat com a mediadores entre el Liceu i els més de 1000 participants que han acabat formant part ja sigui dalt de l’escenari o sent partícips d’alguna de les fases de construcció d’una òpera.

Quina valoració feu de l'experiència?

La valoració fins ara és positiva. Ens queda la valoració post gata perduda, no es tracta d’un esdeveniment que enlluerni, sinó d’una pràctica il·luminadora i, per tant, després del moment gata perduda seguim treballant per en alguns casos tancar cicles i, en d’altres, obrir noves finestres d’oportunitat. El projecte no clou amb la representació sinó que d’alguna manera continua amb la relació amb els motivats del barri i el moment post esdeveniment és molt important, perquè les expectatives no es tradueixin en frustració i per continuar treballant amb les entitats que estan aquí al costat.

Teniu previstes més accions participatives?

La idea és que el projecte d’òpera prima tingui una cadència tri anual, per tant que cada 3 anys hi hagi un projecte d’aquestes característiques en un altre barri de la ciutat de Barcelona o l’Àrea Metropolitana de Barcelona, això ho hem d’acabar de determinar. Si que hi ha algunes altres accions que estem desenvolupant amb les entitats.

Sobre ‘La gata perduda’, s’ha fet una sèrie a TV3 que es titula Òpera prima, que s’estrena el 3 de novembre. El 24 d’octubre vam fer una sessió en primícia per tots els participants, molts dels quals no havien tingut la oportunitat de retrobar-se. Vam empènyer conjuntament amb TV3 que hi hagués aquesta sessió aquest primer capítol, per fer un retrobament. Tots tenien moltes ganes de retrobar-se. Estem treballant en altres accions com aquestes.

Vas ser gerent de L'Auditori als primers anys d'Apropa Cultura, com valores l'evolució del programa durant aquests 16 anys?

Apropa Cultura és un dels projectes únics que hi ha avui en dia a Europa perquè és molt poc habitual que tot un país estigui unit a través d’un projecte sociocultural com aquest. M’atreviria a dir com una entitat en si mateixa, que uneix teatres, museus, etc. arreu de tot el territori amb un objectiu comú que és l’accessibilitat i la inclusió a través de l’art, per les persones que no tenen habitualment les portes obertes per accedir-hi. Crear aquesta unitat a l’entorn d’Apropa Cultura és quelcom molt únic i que està facilitant clarament l’accessibilitat a la cultura de molta gent. Jo soc partidari que la cultura millora la vida de les persones crec que és un projecte cabdal, únic i que espero i desitjo que segueixi tenint la força i recursos per poder seguir endavant amb els seus objectius i missions.