Concert Lise Davidsen i Matthias Goerne

Comiat: acció, paraula o expressió de cortesia d’una persona cap a una altra quan se separen o quan una d’aquestes se’n va.

La marxa de l’ésser estimat i gestionar la consegüent frustració, ha estat subjecte en la música al llarg dels segles. Així, ha esdevingut el pretext perfecte per a alguns grans compositors a l’hora d’escriure moments sublims del repertori.

Tres exemples wagnerians ens situen davant d’aquest fil conductor proposat: de l’acceptació del Rei Marke davant de la traïció del seu nebot Tristan, la dormició de Brünnhilde com a càstig a la deslleialtat marital de Wotan envers Fricka i finalment el lament que Isolde canta davant del cadàver de Tristan: una mort d’amor infinit davant la impossibilitat de consumar-lo a la Terra.  

El lament, com a figura lírico-patètica que va dominar la història de l’òpera, és una queixa contra el destí a causa d’una adversitat.

Tot exterioritzant un dolor es busca un alleujament. Ha estat medul·lar en l’expressió emocional de l’òpera. La música com a pont envers la desintegració de la identitat; l’art com a límit existencial. 

D’altra banda, la Vier letzte Lieder per a soprano i orquestra va ser la darrera composició de Richard Strauss. El seu comiat compositiu amb 82 anys d’edat. Testament sonor, però també darrer capítol de la literatura lírica postromàntica. Strauss no va viure prou per escoltar-les. L’estrena a Londres l’any 1950 va recaure en Flagstad, en la London Philharmonic Orchestra i Wilhelm Furtwängler. 

Al Liceu comptarem amb Josep Pons, especialista en aquests repertoris, i dos veus sense comparació com són Lise Davidsen i Matthias Goerne. 

Estimats per les audiències de tot el món, ens oferiran aquestes perles líriques per a les quals són autèntics especialistes. Lise Davidsen, la promesa de la millor Isolde de la seva generació, oferirà en primícia el seu primer Liebestod al Liceu. Un regal per al nostre públic i l’anunci de quelcom extraordinari per al món de l’òpera.