Per què en Toni ha de pagar el doble per anar al teatre?

Vivim uns temps molt interessants de reivindicacions feministes, i el més important, cada vegada amb més sensibilitat social com s'ha vist per les reaccions unànimes al cas Rubiales. Una onada que ha sacsejat consciències i percepcions perquè, un cop ho veus clar, t'adones de com de clar és.

I em surt aquest desig: i si arribés a passar igual amb el dret a l'accessibilitat de les persones amb discapacitat?

I és que fa poc, en Toni, ens va explicar que tenia dificultats greus de mobilitat i que finalment li tocava veure i viure la vida des d’una cadira de rodes. Ell, que ha estat un abonat al teatre des de sempre, de cop i volta ja no pot anar-hi sol. 
Ara necessita transport adaptat i una persona que l’acompanyi i l’ajudi, a qui i li ha de pagar també la seva entrada, però ja no s'ho pot permetre. Així doncs, amb molta tristesa, ha perdut els seus màxims moments de felicitat.

És adient que una persona hagi de pagar el doble per anar al teatre, al cine, a concerts... només perquè té necessitats de suport?

No totes les persones tenen una discapacitat o dificultat tan visible com qui va en cadira de rodes, però ara és molt fàcil saber amb certesa si una persona amb discapacitat necessita un acompanyant, perquè aquesta informació figura explícitament a la targeta acreditativa de la discapacitat emesa per la Generalitat de Catalunya. 

Aquesta és una informació que s'ha de tenir en compte pel que fa al dret d'accés a la cultura. Per tant, hi ha accions que poden canviar moltes coses, i des d'Apropa en proposem dues:

1.  que els programadors culturals i d'oci tinguin en compte la targeta acreditativa de discapacitat per oferir una tarifa reduïda, i donar la gratuïtat a l'acompanyant quan aquest és necessari.
2. des de la ciutadania, ens toca fer una tasca reivindicativa i ser molt conscients que reclamar aquest dret allà on anem és a favor de l'accessibilitat de tots i totes.

Volem que en Toni torni a anar el teatre. Ens hi sumem per a fer-ho possible?