El tàvec, una òpera de Jordi Domènech

Estrena d’una òpera contemporània d’inspiració barroca basada en el conte Història d’un ocàs, d’Stefan Zweig.  

En aquesta òpera que s’estrena a L’Atlàntida, amb artistes tan destacats com el contratenor Xavier Sabata, el director Xavier Albertí i el dramaturg Albert Arribas, Jordi Domènech vol establir un joc entre les convencions concertístiques i l’experiència teatral. 

Per acomiadar-se dels antics admiradors que li van girar l’esquena ja fa temps, un contratenor en hores baixes organitzarà una sumptuosa vetllada barroca en què, com a gran reclam, té anunciada l’estrena mundial de la mítica suite del tercer acte d’El malalt imaginari de Jean-Baptiste Lully, obra mestra del barroc francès perduda des de fa més de tres-cents cinquanta anys. (Aquesta versió no es va arribar a estrenar mai perquè, poc abans de l’estrena, Molière s’havia barallat escandalosament amb Lully i el dramaturg va optar per encarregar una nova música, aquesta vegada a Marc-Antoine Charpentier, el gran «rival» artístic de Lully).  

Per complementar la vetllada, el contratenor oferirà un recital de les seves àries barroques preferides —unes peces d’enorme bellesa i complexitat tècnica que sempre ha volgut cantar, però que mai ha tingut ocasió de fer pujar a un escenari— i aprofitarà per rememorar la patètica història de Jeanne-Agnès Berthelot de Pléneuf, marquesa de Prie, la cèlebre cortesana francesa que, abans de caure en desgràcia, fou durant molt de temps la persona més influent de la cort de Lluís XIV. 

Inspirant-se en el conte de Stefan Zweig Història d’un ocàs, el contratenor revisitarà l’última festa organitzada per aquella Madame de Prie en hores baixes que, en el fons, només desitjava suïcidar-se sumptuosament davant dels seus antics admiradors per denunciar, així, la fragilitat que impregnava un món que alhora no podia ni volia renunciar a la seva fastuositat hipòcrita. En canvi es va veure abocada a un final d’un patetisme que despertaria més d’una rialla cruel. A mesura que emergeixi la història d’aquesta tràgica cortesana, la fastuositat de la sumptuosa vetllada barroca començarà a trontollar, fins a donar pas a una patètica protesta contra la fragilitat de tot plegat, que probablement també desvetllarà més d’una crua riallada.