Mon oncle (Mi tío)

120 min. França (1958)
Direcció: Jacques Tati
Comèdia. Apta. VOSE

El prestigiós cineasta Jacques Tati ens presenta una mordaç sàtira de la moderna societat de consum, posant èmfasi en la banalitat d’estris i artefactes automàtics generalment inútils i prescindibles. A la vegada, aquest humil ciutadà menysprea el nou estil de vida que ha envaït la França de la postguerra, amb la seva moderna arquitectura, basada en l’estètica, espais absurds i el consum, sense tenir en compte els homes i dones que han de viure en aquests espais. Rigorosament actual, vaja.

Premi millor pel·lícula estrangera als Òscar i Cercle Crítics de Nova York i Premi Especial del Jurat al festival de Canes.

La destrucció del planeta i altres arquitectures

En el cicle proposat per aquest curs presentem dues facetes importants de l’espècie humana en relació a la seva presència en el planeta. Per una banda, la capacitat d’autodestrucció des que l’any 1945 es va experimentar amb la primera detonació nuclear i, per altra banda, la voluntat de projectar i construir amb l’art i la tècnica d’una de les disciplines més antigues: l’arquitectura.

En l’àmbit de la destrucció del planeta, existeix un abans i un després en la crònica de la presència humana en el planeta. La frontera és el 16 de juliol de 1945. A la població d’Alamogordo de Nou Mèxic es va dur a terme el primer experiment nuclear. Des d’aquell moment, la humanitat viu sotmesa a la certesa d’una nova capacitat: l’autodestrucció total. En quatre pel·lícules, explorarem les conseqüències d’aquesta certesa i la fragilitat del futur comú que hem anat configurant.

A l’altre costat de la qüestió, en l’arquitectura, davant la barbàrie que ha significat algunes de les decisions humanes, sabem també de la voluntat de satisfer les necessitats més elementals de convivència. A través de l’art i la tècnica de projectar i construir edificis i entorns funcionals i estètics, intentem millorar la vida al planeta. En quatre pel·lícules, veurem la importància de l’arquitectura en les nostres vides a l’hora de relacionar-nos, moments decisius en la història i expectatives de futur d’aquesta disciplina.