Eva Lootz · Ho tenc a la punta de la llengua

Des dels anys seixanta, Eva Lootz ha estat pionera en l’ús de materials efímers procedents tant d’elements de la natura, substàncies orgàniques i biològiques com de matèries industrials, experimentant-ne les propietats químiques, mecàniques i físiques com a inductores de processos i mutacions sensorials. El mercuri, la sorra, l’aigua, el coure, el llautó, el plom o el tungstè, la pedra, el marbre, la fusta, el suro i el cautxú, o polímers com el vinil, el plàstic, el dibond, la parafina i la cera configuren en les seves obres mapes, topografies i constel•lacions que connecten, amb les seves sinergies i metamorfosis, encreuaments i ponts entre el llenguatge i l’arquitectura, el feminisme, l’ecologia, l’etnografia i ciències com l’ornitologia, la mineria, la metal•lúrgia o la hidrografia. La inestabilitat i el fluir de la matèria provoquen fenòmens de causes complexes, no lineals i no predictibles, i indueixen ritmes, recorreguts, bifurcacions i cursos que construeixen una cartografia dels esdevenirs i d’allò visible que convoca sabers des de la sensibilitat, trencant les convencions d’un coneixement fix.

En les obres d’Eva Lootz, el sentit no és donat per endavant, sinó que sorgeix en allò insòlit i s’atrapa a l’atzar. A través de mirar de cua d’ull, del fregadís de la mirada, en el no-saber, en l’imprevist, en l’ombra davant la llum encegadora de la raó. Ho tenc a la punta de la llengua al•ludeix als buits, els talls, les interrupcions del saber i del llenguatge, als espais on, davant l’excés d’informació, la hiperestimulació i la info/xicació del semiocapitalisme, alguna cosa queda sense dir, al límit, oblidada o impronunciable. O alguna cosa suprimida, incomprensible, que no es pot digerir, expulsada per la llengua de la parla i del cos. D’aquí que, al llarg de les diverses sales de la planta noble del Casal Solleric, el llenguatge estableixi relacions entre diversos conceptes i s’associï amb òrgans, membres i pròtesis corporals, amb objectes i estris d’ús quotidià, amb sons i textos, alliberant les paraules i les coses del domini del saber i de la representació: veus que parlen llengües inintel•ligibles en perill d’extinció, murmuris desconeguts i ocults, trills d’ocells, mans que fan nusos i enllacen figures idiomàtiques amb jocs de cordes, paraules fendides en superfícies de cal que convoquen els dolors a dir el seu nom, actes fallits i cites ja llunyanes que ens indueixen a mirar un món que desapareix, llengües de lacre, estany, llana i feltre i una llengua de cal que, estenent-se per la superfície, s’esquerda i envaeix allò transitable.

Atenta al canvi de paradigma que produeix la revolució digital i amb la voluntat d’ampliar el marc epistemològic de la nostra tradició occidental, Eva Lootz estudia des de fa anys cultures autòctones, recuperant alhora pràctiques premodernes de la nostra pròpia tradició i de la memòria històrica, arquitectònica i etnològica. El seu interès per la matèria com a inductora d’estats, fluxos i densitats, connectant processos lingüístics, fenomenològics i cognitius, ha conduït la seva recerca cap a la geografia, els recursos naturals, etnogràfics o els topònims dels llocs on viu, viatja, treballa o exposa la seva obra. L’aigua i les xarxes hidrogràfiques amb els seus noms i figures de meandres, afluents, torrents i rius, cascades de paraules, acumulacions de cisco i sorres que s’escolen pels forats dels seus contenidors, cons, embornals i remolins, pedreres i mines amb les ferides mil•lenàries de la terra conformen, en vídeos, instal•lacions, dibuixos i escultures, un laboratori de paisatges, natures insòlites que s’articulen amb la memòria, la història o la geologia com a propostes d’enunciats semàntics. A Ho tenc a la punta de la llengua, Eva Lootz empra un element etnogràfic tradicional a Mallorca, la calç, per a dues peces inèdites: Lengua de cal i Que cada dolor diga su nombre. Produïda als forns de calç durant segles a les Balears, la calç —utilitzada en el morter de la construcció, per emblanquinar murs, impermeabilitzar basses i aljubs, purificar l’aigua, eliminar virus i fongs, prevenir la putrefacció en aigües estancades, desinfectar estables i corrals, fumigar vinyes i, en medicina, per combatre epidèmies i malalties contagioses, netejar i purificar els cadàvers i evitar la proliferació de bacteris— condensa en ambdues peces d’Eva Lootz una matèria el gruix de la qual, esquerdat, fendid o perforat per les paraules, impulsa el cos i el llenguatge a l’evocació d’allò impronunciable. Si, tal com va concloure el filòsof i matemàtic vienès Ludwig Wittgenstein al final de les seves proposicions al Tractatus Logico-Philosophicus (1921), «D’allò de què no es pot parlar, més val callar», l’obra d’Eva Lootz no és un tancament del silenci sinó l’obertura epistemològica d’un llenguatge que formula, entrellaça i planteja nous camins i significats de l’art, del real i del coneixement.

Piedad Solans