Ai! La misèria ens farà feliços

En un futur immediat, la intel·ligència artificial i els robots han pres el control de la majoria de professions, i el teatre no n’ha estat l’excep­ció. De fet, ja no queden humans als teatres; fins i tot el públic és una barreja d’humans i robots, de manera que les sales mai estan buides ni depriments.

Només queda un petit racó humà, un residu professional, una rèmora, un eco del que era el teatre: quatre actors, dues dones i dos homes, que en algun moment van destacar als escenaris, s’han vist desplaçats per màquines que interpreten els papers amb una precisió perfecta. Ja no tenen feina a l’escenari, però sí entre bastidors: s’han convertit en regidors i tècnics d’un teatre que, en aparença, segueix funcionant com abans, però que ha deixat de tenir ànima.

Ells assisteixen les màquines, les netegen, les guarden; són el segur humà d’un món perfecte. La imperfecció que fa més exacta tota la ma­quinària lluent de la intel·ligència artificial que domina l’entreteniment. L’obra transcorre en aquest espai fosc i limitat darrere de l’escenari, als camerinos i a l’àrea tècnica, on els quatre actors es veuen obligats a enfrontar-se a una nova realitat: formar part d’un teatre sense actors.