Casa

Un relat intergeneracional sobre l’article 47 de la Constitució: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat.” Què és ser
espanyol? Què és un habitatge digne i adequat? Què és casa?

Una herència estranya: una parcel·la en l’estructura d’una casa pati. Un jove de 18 anys que fuig de Veneçuela. Un nen que creix en una residència de menors. Un home amb discapacitat intel·lectual i un somni. Una història d’amor convertida en activisme de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. El banc, la bombolla immobiliària, Airbnb, els menas, la perruqueria del barri en procés de gentrificació, la crisi del 2008, la crisi del 2021 i la NASA que ho observa tot. Tots hem viscut alguna vegada en una casa. La dibuixem de nens. Cridem aquest nom per salvar-nos quan juguem a fet i amagar. Tant Ulisses com E.T. desitgen tornar-hi, com Dorothy a Kansas. D’adolescents volem marxar de casa. De grans volem, morir-hi. És de les primeres paraules que aprenem en un altre idioma. En algun moment et preguntes quan casa teva va començar a ser “la casa dels meus pares”. D’adult et qüestiones si l’article 47 de la Constitució és real: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat.” Les persones sense llar anomenen casa l’espai on dormen al carrer? Com anomenen els menors de les residències el lloc d’on han fugit? Les persones refugiades, on troben refugi? Com pot ser que en un país amb una estimació de sis milions de cases buides hi hagi persones sense casa?
I quan ens perdem, quan estem cansats, quin és el camí de casa?

Un espectacle de teatre documental verbatim a partir de les entrevistes a 30 persones de 3 ciutats diferents, d’un taller i una taula rodona sobre una cosa tan senzilla i complexa com la paraula casa, de la creadora Lucía Miranda, directora d’escena, dramaturga i arteducadora, fundadora de la companyia Cross Border que fa 10 anys que treballa per a, amb i per la comunitat en la intersecció entre les arts escèniques i l’educació.