Blattodea

El canibalisme és l’instint que ens evoca a la supervivència. Les genives sagnen. Menjar carn humana dins l’abocador, una ganivetada al glutis, la rebel·lió més íntima. Després de tot, queda una muntanya de merda que no desapareix. Els cucs ballen hardcore dins la closca. Les mans, empastifades de vísceres. Les dents segueixen cercant entre les mossegades.
Els budells pengen i algú riu —una panerola—, perquè encara sap viure entre les runes. Diu: “Sóc jo, la cicatriu.” Hi ha bellesa dins l’abocador. Hi ha una redempció sense redempció. Dins l’ombra del contenidor, del fang i la deixalla, una boca oberta que escup: “Vomita per parir-te.”
Hi ha sang —però ara és tinta per escriure una història dels que mai van ser contats. El canibalisme es transforma en comunió, no per perdó, sinó per memòria. I en aquell abocador sagrat, una criatura sense nom —ni gènere, ni por— s’aixeca entre la merda i diu: “Sóc el que queda. Sóc el que comença.”

*Per participar en aquest espai, has de portar la bossa d’escombraries de casa teva.