Lohengrin

Elsa, acusada de matar el seu germà, l’hereu del ducat de Brabant, en les seves tribulacions demana justícia i ser defensada per un home que només ha vist en els seus somnis. En la persecució d’aquest ideal, contra tot pronòstic ell apareix conduït per un cigne i accepta el repte, però amb la condició que mai no li pregunti sobre el seu origen ni el seu nom. 

Cronològicament, Lohengrin es troba al centre de la carrera de Richard Wagner, tant temàticament com artísticament. Wagner tenia 37 anys quan va posar la doble barra final de Lohengrin: una òpera romàntica amb una música altament magnètica. El llibret, de collita pròpia, és una reimaginació personal i romàntica d’una llegenda medieval. Basat en una sèrie de fonts: l’anònima èpica alemanya del segle XIII Lohengrin i el romanç Parzival de Wolfram von Eschenbach (1160–1220), Wagner situa temes que van des de l’espiritual (el paper del fet diví en vides humanes) a la política (construcció del concepte de nació en temps de transició i migració), passant per la profundament personal (la centralitat del misteri de l’atracció eròtica). 

Per a aquesta àmplia convergència d’assumptes, el mateix compositor crea una partitura colossal, impressionant en la seva riquesa de temes i textures, teatralment molt efectiva, que ha estat considerada la millor porta d’accés a la seva obra i també l’obra que representa les primeres passes en el seu concepte de drama musical: leitmotivs, orquestra més sumptuosa... 

Assoliment suprem del Romanticisme: inclou la música més etèria del mateix Wagner (el Preludi, el somni d’Elsa i la narració final de Lohengrin). En oposició a aquests passatges, trobem música de caràcter militar com les fanfares de l’acte I i III, la música de celebració de noces i la invocació als déus pagans d’Ortrud. El cor manifesta emocions que van des de l’expressió d’esperança fins als temors humans més profunds. Lohengrin és, doncs, una al·legoria al naixement d’una consciència comunitària de despertar i esperança. 

L’enorme obra mestra de Wagner torna triomfalment a l’escenari del Gran Teatre del Liceu en una nova producció firmada per Katharina Wagner (besneta del compositor i directora del Festival de Bayreuth). Haurà estat un debut a Barcelona molt esperat, sobretot tenint en compte que va ser el primer títol en ser cancel·lat quan el món va entrar en pandèmia. Amb aquesta òpera simbòlica —també la primera del compositor alemany que es va estrenar a Barcelona l’any 1882—, Katharina Wagner revela una posada en escena atmosfèrica, amb un estimulant estil visual, una aguda visió dramàtica i un concepte dramatúrgic sorprenent. 

Un paisatge d’hivern. Tres mons enfrontats a tall de cubs suspesos a l’aire. I, al centre, l’heroi sense origen conegut i amb un únic destí: salvar els desvalguts, víctimes de la injustícia. Com Elsa, destinada a ser l’esposa del cavaller provinent de Montsalvat. El fet de desvelar la seva identitat farà caure els homes del Brabant, tot i l’emergència d’un ordre nou. 

Amb el director musical Josep Pons al podi per dirigir un excel·lent repartiment que inclou: Klaus Florian Vogt, un dels tenors més aclamats del món com a especialista en el repertori wagnerià en el paper principal del misteriós cavaller del cigne; Elisabeth Teige, autèntica reina del Festival de Bayreuth amb papers com Sieglinde, Elisabeth o Senta i, aquí, la duquessa Elsa, falsament acusada d’assassinat i Irene Theorin, que després de les reeixides aparicions al Liceu com a Isolde, Turandot... torna ara com a astuta Ortrud. 

Després dels èxits amb Der Ring des Nibelungen, Tristan und Isolde i Parsifal, Josep Pons torna a enfrontar-se des del fossat a una òpera de Richard Wagner.