Els dolents de Shakespeare

Un monòleg còmic sobre el teatre
Steven Berkoff és àgil, frenètic, desacomplexat, enginyós i molt divertit. I Els dolents
de Shakespeare és un d’aquells textos davant els quals no pots fer altra cosa que
treure’t el barret. Si el riure t’ho permet, és clar.
D’entrada, pot semblar que el personatge sarcàstic, carismàtic i irreverent sense nom
que ens presenta Berkoff en aquest monòleg i que no triga ni deu minuts a ficar-se el
públic a la butxaca ens està parlant d’ídols, i de mitomanies. I de fet, en part, l’obra ens
parla d’això.
L’ombra allargada del geni de Shakespeare, de la grandesa dels millors actors que
l’han interpretat a llarg de la història, serveix a Berkoff per reflexionar sobre com rebem
en herència les grans figures i tradicions. Com les idolatrem, les idealitzem o, per
contra, les acabem rebutjant justament pel que representen. L’obra comença parlant
de teatre, però de seguida entreveiem la dura crítica social i política que s’amaga al
darrere. Berkoff no és un autor de mitges tintes, precisament.
Però l’obra de Berkoff no només ens parla d’ídols, sinó de quelcom encara més
primitiu i essencial per als humans: la necessitat (inevitablement) d’estimar i ser
estimats.
Berkoff defineix un dolent com algú incapaç d’estimar, senzillament perquè no n’hi han
ensenyat. Ningú ha estimat el dolent i, per tant, el dolent no sap com estimar. La
tragèdia és que tothom necessita i desitja ser estimat, ho vulgui o no. Els grans dolents
de Shakespeare, més enllà de les seves maldats i manipulacions, són individus que
busquen amor, però que no el troben. Però el que els mou és precisament aquest
anhel d’amor! I quan no el troben, recorren a succedanis perfectes: reconeixement,
admiració, idolatria… Avui dia potser això ho buscarien en la política, o en les xarxes
socials.