Com es va crear la campanya ‘Sense Filtres’ a Balears: una història col·lectiva

El punt de partida: una campanya per mirar la cultura d’una altra manera

“Sense Filtres” és la campanya d’Apropa Cultura que reivindica el dret universal a accedir a la cultura, trencant estereotips sobre la discapacitat i posant el focus en les barreres, visibles i invisibles, que encara separen moltes persones dels espais culturals.

Des de Balears, es va voler sumar a aquesta iniciativa amb una proposta pròpia que reflectís la realitat local i donés veu directa a les persones que conviuen amb aquestes dificultats cada dia. Així va néixer el vídeo “Sense Filtres – Apropa Cultura Balears”, un projecte audiovisual creat col·lectivament per persones amb discapacitat, juntament amb els realitzadors Carles Bover i Josep Alorda i la col.laboració de Marina Parejo.

Un procés de creació compartit

El vídeo no va néixer d’un guió, sinó d’un diàleg. Durant diversos dies, un grup de participants —Carolina Pineda, Fabiola Moro, Gabriel Esnal, Gonzalo Rodríguez, Juanma Cánovas, Paco Ruiz de Peralta i Raquel Pérez— es va reunir amb els realitzadors per donar forma a una idea que anava creixent amb cada conversa.

A poc a poc, les paraules van començar a construir una xarxa d’experiències, records i reivindicacions. Cada trobada era una mena de taller vital on es compartien històries dures, divertides, absurdes o tendres, totes travessades per un desig comú: fer visible allò que sovint no es veu.

Les sessions, plenes de complicitats i d’intensitat, es van convertir en un espai on l’escolta era tan important com la creació. D’aquell procés coral en van sorgir dues trames: la de les vivències —a vegades surrealistes— i la de les reivindicacions que calia fer.

Les vivències que van donar forma al missatge

Les històries compartides durant les sessions dibuixaven un mapa de barreres, algunes físiques, d’altres invisibles però igualment feridores.
Hi havia bucles magnètics que ningú sabia posar en marxa, rampes que no arribaven enlloc, lavabos adaptats sense llum, seients reservats amb mala visibilitat o enganxats als altaveus.

També hi havia detalls aparentment menors —una senyalització confusa, una tipografia impossible de llegir, una falta d’informació sobre els continguts d’una obra— que acabaven convertint la sortida cultural en una cursa d’obstacles. I sobretot, hi havia un sentiment compartit: la sensació de molestar, d’haver de demanar permís per ser-hi.

Moltes de les reflexions es van centrar en les discapacitats invisibles, aquelles que no es veuen però condicionen cada pas, com la sensibilitat a la llum o al soroll. I també es va parlar de la càrrega afegida que suposa haver de demostrar constantment la pròpia discapacitat per accedir a drets ja reconeguts.

Molts espais culturals no indiquen cap contacte directe —ni un correu ni un telèfon—, i quan existeix, sovint no hi ha personal format per assessorar o orientar adequadament les persones amb discapacitat. Aquesta manca de diàleg genera inseguretat, desinformació i, en molts casos, desànim.

Cada testimoni era una finestra oberta a una realitat que, malgrat els avenços, encara reclama atenció i empatia.

De la indignació a l’humor

Des del primer moment, el grup va tenir clar que no volia un vídeo institucional ni tampoc un relat ple de llàgrimes i violins. La seva història mereixia ser explicada des de la veritat, però també des de la lluminositat i l’enginy.

Tot i que la indignació i el cansament eren presents, la decisió va ser col·lectiva: el camí seria l’humor. L’humor com a escut, com a llenguatge que permet dir allò que incomoda sense aixecar murs. L’humor com a forma d’autorepresentació, de poder.

D’aquesta reflexió en va sorgir la idea d’un fals documental amb l’estil àcid i directe de The Office. Els realitzadors van proposar convertir el mateix procés creatiu en el relat: un grup que intenta fer una campanya sobre accessibilitat… i es troba, de nou, amb totes les barreres possibles. Una metàfora transparent i real.

Un personatge per trencar tòpics

Per donar vida al contrast, es va crear un personatge simbòlic: un publicista desorientat, benintencionat però ple de tòpics, que encarna el desconeixement que encara envolta la discapacitat.

Els participants interpretaven les seves pròpies experiències, i el paper del publicista el va assumir l’actriu mallorquina Clara Ingold, que va aportar el punt just de comicitat i tendresa. El resultat és una peça que riu amb la discapacitat, no d’ella; que juga amb la ironia per obrir els ulls.

Els dies de rodatge van ser tan intensos com el procés de creació. Entre càmeres i rialles, es va consolidar un missatge senzill però poderós: la cultura és per a tothom, o no és cultura.

Una reivindicació que continua

El vídeo “Sense Filtres – Apropa Cultura Balears” no busca assenyalar ni adoctrinar. Vol fer pensar, convidar a mirar la realitat amb una altra llum. Perquè sí, s’han fet molts passos endavant, però encara hi ha massa portes que costen d’obrir.

La cultura és més que un espectacle o una experiència: és salut mental, és vincle, és identitat compartida. Quan una persona queda fora per una barrera —física, sensorial o informativa—, tota la societat perd una veu.

Aquesta campanya és, alhora, un crit i un somriure. Un recordatori que la inclusió no és un objectiu futur, sinó un deure present. I que només des del treball conjunt, la sensibilitat i l’escolta, podrem arribar a una cultura veritablement sense filtres.