La fortaleza

Nascuda per dialogar amb El castillo de Lindabridis, una obra de Calderón de la Barca que es mou entre la ficció i la realitat, aquesta dramatúrgia indaga en la relació amb un pare absent.

La Compañía Nacional de Teatro Clásico va encarregar a la dramaturga Lucía Carballal una creació que establís un diàleg amb una peça del repertori clàssic: El castillo de Lindabridis, de Pedro Calderón de la Barca. En aquesta comèdia, publicada a principis del segle XVII, la princesa Lindabridis emprèn un viatge fantàstic muntada en un castell volador a la recerca d’un marit amb el qual poder casar-se i, així, heretar el regne.

Com es relaciona l’autora, que, com Lindabridis, va perdre el seu pare, amb aquesta història fantàstica? Ho fa de la mà de tres actrius (Natalia Huarte, Mamen Camacho i Eva Rufo), que reflexionen sobre la paternitat i l’absència en una proposta autoficcional. Carballal rastreja la figura d’un pare absent, arquitecte de professió, a través dels edificis que va construir i, alhora, s’interroga sobre el sentit del teatre clàssic —i de la tradició— en el nostre temps. L’herència, sigui material o immaterial; allò que rebem dels nostres pares o el patrimoni cultural que ens llegeixen les generacions anteriors són alguns dels temes que travessen La fortaleza.

El text té la firma de Lucía Carballal, autora de Los temporales, Una vida americana, Las bárbaras —tot un fenomen de públic al Teatre Borràs en la versió catalana, traduïda i dirigida per David Selvas—, així com de La resistencia, La actriz y la incertidumbre o Los pálidos. A partir del 2003, va començar a dirigir les seves pròpies obres, amb muntatges com La fortaleza o Los nuestros, vista al Teatre Nacional de Catalunya el 2025.

Una producció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico.