CAIGUDA LLIURE

L'exposició “En caiguda lliure” utilitza com a referència inicial l'assaig Queda sem Fim, “La caiguda sense fi”, (2003) del pensador José A. Bragança de Miranda. En aquesta obra l'autor fa servir l'acte de la caiguda com a metàfora per al clima de transformació accelerada que habitem, on la desmaterialització progressiva de les imatges, les narratives i els objectes que servien de base a la nostra societat ha resultat en un sentiment generalitzat d'abisme. El projecte utilitza el concepte de caiguda com a eina estructurant, i integra diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics en una única narrativa.

El projecte expositiu es materialitza en una gran constel·lació que analitza els fonaments i els contorns de la realitat i descriu el moment present en la seva macro i microamplitud i les transformacions a la ciència, l'ecologia, l'economia, la identitat, la representació i la política. Al centre d'aquesta constel·lació expositiva hi ha la peça El laberint, d'Àngels Ribé. Al seu voltant hi ha la selecció d'altres peces d'Andreas Gursky, The Otolith Group, Dara Birnbaum i Dan Graham. Aquesta disposició en espiral de la peça de Ribé materialitza la relació rizomàtica entre els temes: les divisions geogràfiques i polítiques; la qüestió mediambiental i del decreixement; les formes de visibilitat i control, i el règim d'activitat permanent al qual estem sotmesos. Aquestes característiques marquen la inestabilitat del moment contemporani i el sentiment de desorientació consegüent, que, alhora, produeix estats d'ansietat, alienació i nihilisme.