Cinco horas con Mario, de Miguel Delibes

Març de 1966. Carmen Sotillo, als 44 anys, acaba de perdre al seu marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s’han retirat, ella sola vetlla durant la última nit el cadàver del seu marit i inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni.

Amb una forma entretallada, detallista al mínim, reiterativa i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet judicis, que avui poden semblar-nos increïbles. Aquest llenguatge, però, existia, aquests judicis s’emetien, aquestes “coses” de Carmen estaven a la vida de tots els dies.

Cinco horas con Mario és, entre moltes altres coses, un document viu d’aquests anys. De les preocupacions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals aleshores imperants que Delibes, a través del llenguatge de la seva protagonista, va deixar retratades amb nitidesa, de forma que la vida espanyola d’aleshores arriba a palpitar viva a les seves paraules.
Però, per sobre de tot això, Cinco horas con Mario ens parla dels assumptes eterns de l’ésser humà: de la culpa, de la soledat, de la incomunicació, del sentit de la vida. Com sempre en Delibes partint d’un localisme concret encarna en els seus personatges i en els seus conflictes les realitats més profundes i complexes que condicionen la nostra vida