La dona del 600, de Pere Riera

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal i els greixos. Viu sol i passa les hores com qui compta estels a mitjanit. Un bon dia, la seva filla Montse li fa un regal inesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessa sense fronteres i passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regal mantindria en Tomàs entretingut reconstruint una còpia a escala del vehicle que van tenir a casa durant tant de temps: el “confit”, com ells n’hi deien. És el nom amb què la Carme, la seva dona, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, en Tomàs va dur a casa aquell cotxe petit i bonic per convertir-lo en un membre més de la família.

Una família que completa la Pilar, l’altra filla d’en Tomàs i la Carme. La Pilar viu a prop del pare, però fa setmanes que no li fa cap visita: estan de morros després de tenir una forta discussió arran d’un tema compromès que involucra en Tomàs i la veïna del pis de baix. D’altra banda, s’està separant del seu marit i només pensa a endreçar la seva vida i recuperar la confiança del seu fill.

I, mentre la Montse és a l’Àfrica treballant i la Pilar fa la seva sense preocupar-se del pare, en Tomàs s’ha pres seriosament la feina de construir la maqueta del 600. Hi ha posat tanta il·lusió que, amb esforç i empenta, ha construït... un 600 a escala natural al menjador de casa! Com que ha treballat tota la vida a la Pegaso, ha tirat d’ofici i ha comptat amb l’ajuda d’antics companys de la fàbrica i del simpàtic mecànic que té el taller als baixos de l’edifici.

Com reaccionaran la Pilar i la Montse, quan trobin el vehicle dins de casa? I què diria la Carme, que fa tres anys que és morta, si descobrís que en Tomàs ha reconstruït aquell bonic “confit” que la va fer tan i tan feliç? Amb una mica de sort, i gràcies a la màgia del teatre, potser serà la mateixa Carme qui ens ho expliqui... Això i algun altre secret que pot marcar un abans i un després en aquesta família tan peculiar.

I és que els cotxes, ja se sap, són com una petita casa. I el 600, a casa nostra, potser fins i tot una mica més...